art i cultura. blogs en català

blogs catala

dimecres, 10 de novembre del 2010

Reprodueixo l'article del bloc de vicentgalduf.

Rafa Xambó al World Music from Catalonia 2011
vicentgalduf | Música | dimarts, 9 de novembre de 2010 | 20:43h

Cada any l'ICIC (Institut Català de les Indústries Culturals) des de l'àrea de promoció internacional edita una sèrie de recopilatoris amb propostes musicals interessants en català. Aquests aconsegueixen una distribució internacional contribuint a la difusió de la música catalana als mercats de tot el món. Dividits per estils com Pop/Rock, Electrònica, Jazz i World Music. Per a la propera edició ens agradaria destacar que Rafa Xambó ha estat seleccionat per a formar part del recopilatori d’aquest últim estil mencionat amb el single “A Glasgow” del seu nou disc ANDANES.

He triat aquesta cançó,la tinc al repertori, la trobo preciosa i m'agrada com la cantes, Rafa!

Concert al Octubre, Valencia al març del 2007

dissabte, 1 de maig del 2010

adeu abril

Air vaig escoltar aquesta cançó de la Maria del mar Bonet i quina millor manera d'acomiadar l'abril menut que ha estat gran plujós i de quina manera!

ABRIL

Abril menut,
abril menut que prens
la mà a la primavera
i vas deixant l'hivern.
Com pots deixar
com pots deixar que el maig
t'aparti de la terra,
tu que prepares el bon temps?

Jo tinc entre el meu cant
un altre abril més gran:
tinc un amor, besades i cançons,
i no et diré el seu nom!

Petit estel,
el meu pàl·lid estel,
reflex de tendresa
d'aquell que mira al cel.
Mirant-te anit
tan dolç i tan tendret,
vaig oblidar adormir-me,
Santa Maria dels Estels!

Jo tinc entre el meu cant...

Rosella al vent,
petit bocí vermell,
la teva pell tremola
quan dansa amb tu el ponent.
Faré un vestit,
faré un vestit ben roig
que duri poc, que es trenqui,
quan se'l posi el meu amor.

Jo tinc entre el meu cant.

dissabte, 10 d’abril del 2010

Una nit al teatre Micalet, quin plaer!

Vaig fer escala a València per anar a veure i escoltar Poseu-me les ulleres. Com sempre que passo per aquesta bonica ciutat em quedo a casa del meu amic Robert. Ell havia comprat tres entrades la que falta era per Sandrine una amiga d'ell. La cosa va començar un pel fotuda. just al carrer de la noia va haver un mortal accident. Així que varem arribar tar i de que va anar que no entrem!. Em set, gana i ganes de pixar vaig asseurem a una butaca que ja no era la idíl·lica fila dos. Però ben aviat se'm van oblidar tots els mals; i una sensació de lleugeresa, d'estar davant d'un gran mestre, senzill, únic, intel·ligent i humà fins i tot tan proper, tan, que hagués baixat a petar la xerrada de bon grat.

La manera de presentar l'obra sense massa decorats, fa que de vegades em traslladés a aquella època i fins i tot volgués veure ( un glop o dos) i fumar-me uns cigarrets, jo que ho deixat tot fa molts anys.

Encomanen vida, sensibilitat, sentit de l'humor i a més a més em fan viure part de la meva història, que ja vaig tenint uns anys! i tot això amarat amb la veu amb tans qualificatius com la de Miquel Gil, una veu complexa, amable, seductora que cantava i xiuxiuejava mentre els demés parlaven i sabia fer-se escoltar i fer-se oblidar.

Em vaig emocionar dues vegades, la primera quan va començar a entonar "Corcovado", cançó que m'agrada especialment i que canto amb molt cor i potser esperança, L'altre quan va cantar M'aclame a tu...Uf, crec que tornaria a anar al teatre només per escoltar com va saber donar-li un toc i un matís que el mateix Ovidi gaudiria. Era el dia 24 del mes passat, el teatre pler de gom a gom. Molts estudiants. em vaig quedar amb les ganes d'aplaudir més, serà per la propera?

dijous, 18 de març del 2010

Eva Caballé ens explica la seva malaltia no reconeguda.Testimoni del que ens pot passar a Qualsevol de nosaltres


Article publicat en la revista cultural delirio:
http://nofun-eva.blogspot.com/2009/06/sqm-revista-delirio.html

Naixem nus. Ens posen colònia, bolquers perfumats, roba rentada amb suavitzants,
cremes de tots els aromes possibles i ens passegen en cotxets de plàstic mentre respirem
un agradable aire contaminat.
Mentre anem creixent ens fan creure que podem aconseguir tot el que vulguem, que
podem escriure el nostre futur, que la felicitat es basa en consumir i que l’Estat està per
protegir-nos i vetlla per nosaltres, tot i que jo ja tenia els meus dubtes.
Un dia et despertes i res té sentit. Encens el llum de la tauleta de nit i els ulls et cremen,
obres les finestres i notes noves olors que ni et deixen respirar. Encens la ràdio i la música
et ressona dins del cap, tant que sembla que t’hagi d’explotar. I no, no tens ressaca, és
molt pitjor, es diu Sensibilitat Química Múltiple (SQM) i ha vingut per quedar-se.
El teu cos ha dit prou, s’ha trencat i comença a rebutjar tot allò que ens han venut com a
imprescindible per a la nostra felicitat. La teva vida fa un gir imprevist, es trenquen tots
els teus esquemes, el futur s’esvaeix, et quedes sense energia física ni mental. La malaltia
t’obliga a viure la teva vida darrera d’una mascareta i a aïllar-te del món exterior.
La Sensibilitat Química Múltiple no és rara ni minoritària, ja afecta a un 5% de la
població. La SQM és una malaltia crònica, no psicològica, i que provoca símptomes
multisistèmics com a resposta a una mínima exposició a productes químics tan habituals i
innecessaris com el lleixiu, els ambientadors o les colònies. Vivim clausurats a les nostres
cases, però no cal sortir per tenir una crisis. La roba estesa del veí ens ofega, ens mareja
fins fer-nos perdre el coneixement, gràcies als meravellosos suavitzants tòxics.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) encara no reconeix la SQM com a malaltia,
malgrat comptar amb innumerables estudis que demostren la seva existència i que el
propi Parlament Europeu la inclou dins del número creixent de malalties vinculades a
factors mediambientals. El motiu és la pressió que exerceix la industria química i
farmacèutica per a que no es reconegui, ja que està causada pels productes químics que
habitualment consumim. Els interessos econòmics com sempre anteposats a la nostra
salut. A països com Alemanya ja la han reconeguda i d’altres que estan en vies de fer-ho,
donen atenció sanitària a qui la pateixen i estableixen protocols per a la prevenció.
I quina és la situació a Espanya? Pel nostre paternalista govern ni tant sols existim. A més
del drama de patir SQM, ens deixen abandonats sense atenció sanitària i sense dret a cap
minusvàlua ni prestació per incapacitat quan no podem treballar. Ens deixen nus i
desprotegits, com ciutadans de segona classe, perquè som l’evidència que el model de
societat actual ha fracassat, malgrat que ningú ho vulgui reconèixer ni prendre mesures.
Text: Eva Caballé.
Fotos: David Palma.

FLORENT PAGNY: SAVOIR AIMER

diumenge, 14 de març del 2010

Remigi Palmero al centre Ovidi Montllor. Plens de sol de bon matí



vicent andrés estellés (poesia 1956-1971)

primera audició

CORRE
el
sol
com
un
infant
pel
passadís.
Puja el sol com un amant sobre el teu llit,
sobre
el
teu
nu.
Canta el sol com un ocell en el balcó.
Xiula
el
sol
de
bon
matí
com
el
trenet
que
creua
l'horta
i
els canyars.
Tota nua,
nua
i
alta,
dins
la
cambra,
s'alegraven els teus pits,
-caderneres,
passerells
i teuladins,
sargantana
a
la
paret-,
plens
de
sol
de bon matí.

Fa molts anys que vaig veure en directe al Remigi Palmero, referent indubtable de la bona música de la mediterrània en aquells anys de la transició,amb tantes ganes de...tot.La primera part de la cançó amb aquest poema de l'Estellés,uf...que maco!. LA segona part amb "Quina olor a garrofa que fa"camçó que viu en la memòria musical i afectiva de moltes persones que volíem un canvi.De vegades en els fets més sencills s'amaga la bellesa, no creus?.M'agradat sentir-lo ara, gràcies al bloc de: El penjoll art de paraula.http://elpenjoll.blogspot.com

dimecres, 10 de març del 2010

Teatre Micalet: Poseu-me les ulleres. Del 2 al 28 de març



Us ho volia fer saber (ja tinc l'entrada pe'l dia 24).
Avui al bloc "des de Llíria cap a Itaca", del que sóc fidel seguidora, m'ha donat la millor manera!
gràcies

                                                               (Article de Rafa Xambó)

Vaig anar a l’estrena de Poseu-me les ulleres, un espectacle teatral sobre la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés. La companyia Teatre Micalet, dirigida per Pep Tosar -home experimentat en pujar a escena la vida i l’obra dels nostres homenots, n’ha fet una excel·lent proposta. Han recollit un grapat d’anècdotes il·lustratives de la vida del poeta i les han puntejades amb recitats que han sabut deixar caure de tal manera que a penes es nota el canvi de registre. No cal dir que la poesia fresca i col·loquial de l’artista de Burjassot ajuda per tal d’aconseguir aquesta continuïtat. Tot s’esdevé a una taverna del poble. Allà arriben Vicent, el poeta, i Miquel, l’amic músic que mai no deixa la guitarra (Miquel Gil).
Enric Juezas ha sabut encarnar magníficament la figura, la dicció i la sensibilitat del poeta. La tavernera, Pilar Almeria, veïna de tota la vida en l’obra, i un periodista d’incògnit, Joan Peris, completen l’espai de la conversa i contribueixen hàbilment a la fluïdesa de la mínima trama. Al fons, una jove ballarina, Isabel Anyó, neta del poeta, darrere un tel on només se la veu quan s’il·lumina, es mou al voltant d’una taula amb flexo: l’espai del somieig, de les imatges poètiques. De tant en tant, intervencions breus, projectades en vídeo, des d’on parlen alguns dels bons coneixedors de l’obra d’Estellés i alguns familiars i amics. El resultat és una obra amena, àgil, que transmet aquell aire de senzillesa i rotunditat del millor poeta valencià des d’Ausiàs March.
La fórmula escènica que han triat permet fondre la veu de l’home apassionat i loquaç que conta la seua vida, i la veu del poeta lluminós, sensual del quotidià, l’amor i la mort. Com va escriure Joan Fuster, els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. Assegut a la meua butaca, escoltava Miquel a l’escenari. El seu paper és discret i fonamental; l’amic que escolta i parla poc, el músic que pren la guitarra i, al natural, sense micròfon ni endolls, allà a la taverna, omple el teatre amb la seua veu. El cantant i l’actor, Miquel i Enric, transformats per la màgia de l’escenari en l’amic músic i el poeta. I en la memòria, l’Ovidi Montllor, el qui millor va saber dir i cantar la poesia d’Estellés.
El 27 de març farà 17 anys que va morir el poeta, l’home que va cantar l’esperança de contraban, la paraula viva i amarga, entre coses obscenes i coses delicades, i una pàtria lliure, i lluminosa, i alta. El meu agraïment a la Companyia Teatre Micalet per fer-me’l viu i tot el meu menyspreu a la rècula de tararots que el voldrien oblidat. No s’ho perdeu. Fins el 28 de març al Micalet.

dimarts, 2 de març del 2010

algunes tankas d'amor i desamor, t'agraden?

 En versió de Joan Alegret (inédites)

YAMABE NO AKAHITO                      



( -736?)




Tantes glicines                                                    

al meu jardí plantades,

per recordar-te:

ara que són florides,

¡que forta és la nostàlgia!





FUJIWARA NO HIROSUGU

( -740)



Dins cada branca

de cirerer florida,

cents de paraules

s'hi troben amagades.

¡Amb miraments tracteu-les!





OTOMO NO YAKAMOCHI

(c.717/718-785)



Els clavells, ara,
al ple de sa florida

al jardí esguardo;                                  

un collir-ne voldria

si tingués estimada.



Coixí em faria,

el braç de l'estimada,

en la nit freda;

seguit calamarseja:

tot sol caldrà que dormi.






dissabte, 27 de febrer del 2010

Tocats de mort

Des del mes passat han esdevingut una sèrie de partides de persones properes. S'han  anat el pare d'una amiga i els dos pares d'un altre. Estic pensant amb P..., que te la mare molt greu, a punt de morir.
Avui mentre anava amb cotxe he vist en un segon de vida fugissera, com de fàcil és perdre-la. En arribar a casa he trobat sense voler aquests versos de l''Estellés, guardats en una carpeta que no recordava. Absolutament preciosos i calmants i jo diria que guaridors  .Us els transcric, que difícil se'm ha fet estriar!

                                                                          XIII:




                                                                                               
Hi ha l´hoste que s´ha mort i no se n´ha adonat, 

i això que aquella mort, la seua, és personal        

i, més, intransferible, segons els documents,

i que el trauen del llit i el duen al Dipòsit,

i no se n´assabenta, i el despullen i el deixen

damunt el marbre blanc, i el renten, i li fan

certes coses, aquells tràmits que s´han de fer,

i no se n´assabenta, de digne, de


digníssim                                                                                                                                                                               .Óleo
 
que és encara el seu cos, i el forense es detura

un moment, el contempla i mira els practicants

i es pessiga una aixella i lentament pregunta:

«Senyors, esteu segurs que tractem amb un mort?»



No has aclarit el teu odi...:



No has aclarit el teu odi a la mort,

aquella mort tan present als meus versos,

estesa al llit o asseguda a la taula,

bevent conyac fins rodolar per terra

o fornicant amb tot déu pels racons,

secretament determinant-t´ho tot.

L´odies tu, confusament encara

i vehement fins uns extrems histèrics.

Prendries foc a tots els meus papers

Inútilment, perquè ella és en mi.

Jo t´ho diré amb paraules planeres:

l´odies tant perquè has vist en ella

alguna amant que molt més em subjuga

que cap amant, àdhuc que tu mateixa.

Però la mort o la seua certesa

gravita i és per damunt de nosaltres,

i d´ella ens ve, encara que no ho penses,

aquest afany que febril ens empeny.



L´atracció de dos amors...:



L´atracció de dos amors contraris,

aquell que sent, arravatat, per tu,

i el que la mort serenament m´inspira,

tiren de mi amb tot el cos i l´ànima.

Cloent els ulls, en un silenci intens,

escolliré una fidelitat,

un llarg amor per a sempre -la mort.



Amb cor no clar (II),

Potser diràs...:



Potser diràs, un dia, decebut,

amb un conyac, en algun bar espès:

algun cordell massa tens s´ha romput...

I evocaràs -t´ho jure- l´Estellés.

divendres, 5 de febrer del 2010

El Cabanyal sota amenaça





M'he prés la llicència de trascriure aquest escrit de Xavi Sarria realment bó. He trobat aquest dibuix, molt a tó
Cabanyal


xavisarria
x mail obert
diumenge, 31 de gener de 2010
18:04h

Hi ha un barri a València que és un antic municipi que fins el 1897 fou independent sota el nom de Poble Nou de la Mar. Hi ha un barri a València que és un entramat de carrers que s'arrengleren amables com escortant les ones d’aquesta mar. Hi ha un barri a València que és un conjunt de cases eclèctiques filles del modernisme popular. Hi ha un barri a València que és un col·lectiu de persones humils i senzilles d'arrel pescadora que conserven encara l’amor a la llengua dels avantpassats. Hi ha un barri a València que és una barreja d'ètnies i races, olors i sabors, crits i silencis que conviuen en pau. Hi ha un barri a València que és un teixit de locals plens d'història on es preparen arrossos amb aroma de sal. Hi ha un barri a València que és un teatre amb nom d'estrella on dansen marionetes que fascinen menuts i grans. Hi ha un barri a València que és una casa okupada on idees i músiques han trobat refugi als marges del magma urbà. Hi ha un barri a València que és cadascun dels mil set-cents habitatges amb històries humanes que l'ajuntament pretén enderrocar. Hi ha un barri a València que és la remor de les mobilitzacions multitudinàries que han omplert carrers, avingudes, ports i mercats. Hi ha un barri a València que és la generositat de les jornades de portes obertes en què veïns i veïnes ensenyen on viuen com a mostra d'agraïment i d'hospitalitat. Hi ha un barri a València que és la il·lusió de la gent que se l'estima i des de fa dotze anys treballa dia a dia per aturar la barbàrie que vol partir en dos la seua identitat. Hi ha un barri a València que és el cor resistent de la meua ciutat. Hi ha un barri a València que diumenge tornarà a bategar. Hi ha un barri a València que encara és poble i es diu Cabanyal.



[Publicat el 21 de gener del 2010 a Vilaweb]

dilluns, 1 de febrer del 2010

Aixó d'escriure...

Al principi costa, això d'escriure  un bloc. De vegades penso que no sabré com dir el que vull o que dir. Però realment hi ha moltes coses que m'agraden i puc i vull compartir amb vosaltres. La primera, la música, per això vaig posar el reproductor, avans que qualsevol altre tema  al començament del bloc. 
Fa poc temps que llegeixo blocs, però ja em considero enganxada a uns quants que posaré quan descobreixi com es fa.
En aquest primer dia de febrer os parlaré de la tartamudesa, de la meva, i os deixaré uns quants enllaços per si voleu fer una ullada
Per una tartamuda com jo, escriure no suposa cap mena de problema ni cantar tampoc.
Algunes vegades he arribat a  pensar en parlar cantant o en cantarella, però quan ho he practicat no m'han pres seriosament, com el dia que vaig preguntar per un carrer, amb unes cuantes pedretes a la boca. La dona em va acompanyar fins a la porta molt amable i amb molta cura que no em perdés ...
I tot això perquè ningú pot saber com de malament es passa a l'hora de comunicar-te si hom tartamudeja.
És clar hi ha tantes classes de quequeig com persones que el pateixen i tantes maneres de dissimular, callar o no dir la meitat del que hom volia dir ni com ho hagués dit.
Hi  ha també tantes bones voluntats dels qui t'acaben de dir les últimes lletres  paraules de les frases, les diuen, senceres per tu o et comenten que : - jo també m'ho passava molt mal al principi de parlar en públic, perquè era molt tímid.
Si, si, tot això esta molt bé, però no m'ha ajudat gens ni mica. I m'imagino que si hi ha un tartamut que em llegeix estarà d'acord amb mi

Lincs-
gatastur.com
RSS: El hobby de la tartamudez