art i cultura. blogs en català

blogs catala

dijous, 18 de març del 2010

Eva Caballé ens explica la seva malaltia no reconeguda.Testimoni del que ens pot passar a Qualsevol de nosaltres


Article publicat en la revista cultural delirio:
http://nofun-eva.blogspot.com/2009/06/sqm-revista-delirio.html

Naixem nus. Ens posen colònia, bolquers perfumats, roba rentada amb suavitzants,
cremes de tots els aromes possibles i ens passegen en cotxets de plàstic mentre respirem
un agradable aire contaminat.
Mentre anem creixent ens fan creure que podem aconseguir tot el que vulguem, que
podem escriure el nostre futur, que la felicitat es basa en consumir i que l’Estat està per
protegir-nos i vetlla per nosaltres, tot i que jo ja tenia els meus dubtes.
Un dia et despertes i res té sentit. Encens el llum de la tauleta de nit i els ulls et cremen,
obres les finestres i notes noves olors que ni et deixen respirar. Encens la ràdio i la música
et ressona dins del cap, tant que sembla que t’hagi d’explotar. I no, no tens ressaca, és
molt pitjor, es diu Sensibilitat Química Múltiple (SQM) i ha vingut per quedar-se.
El teu cos ha dit prou, s’ha trencat i comença a rebutjar tot allò que ens han venut com a
imprescindible per a la nostra felicitat. La teva vida fa un gir imprevist, es trenquen tots
els teus esquemes, el futur s’esvaeix, et quedes sense energia física ni mental. La malaltia
t’obliga a viure la teva vida darrera d’una mascareta i a aïllar-te del món exterior.
La Sensibilitat Química Múltiple no és rara ni minoritària, ja afecta a un 5% de la
població. La SQM és una malaltia crònica, no psicològica, i que provoca símptomes
multisistèmics com a resposta a una mínima exposició a productes químics tan habituals i
innecessaris com el lleixiu, els ambientadors o les colònies. Vivim clausurats a les nostres
cases, però no cal sortir per tenir una crisis. La roba estesa del veí ens ofega, ens mareja
fins fer-nos perdre el coneixement, gràcies als meravellosos suavitzants tòxics.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) encara no reconeix la SQM com a malaltia,
malgrat comptar amb innumerables estudis que demostren la seva existència i que el
propi Parlament Europeu la inclou dins del número creixent de malalties vinculades a
factors mediambientals. El motiu és la pressió que exerceix la industria química i
farmacèutica per a que no es reconegui, ja que està causada pels productes químics que
habitualment consumim. Els interessos econòmics com sempre anteposats a la nostra
salut. A països com Alemanya ja la han reconeguda i d’altres que estan en vies de fer-ho,
donen atenció sanitària a qui la pateixen i estableixen protocols per a la prevenció.
I quina és la situació a Espanya? Pel nostre paternalista govern ni tant sols existim. A més
del drama de patir SQM, ens deixen abandonats sense atenció sanitària i sense dret a cap
minusvàlua ni prestació per incapacitat quan no podem treballar. Ens deixen nus i
desprotegits, com ciutadans de segona classe, perquè som l’evidència que el model de
societat actual ha fracassat, malgrat que ningú ho vulgui reconèixer ni prendre mesures.
Text: Eva Caballé.
Fotos: David Palma.

FLORENT PAGNY: SAVOIR AIMER

diumenge, 14 de març del 2010

Remigi Palmero al centre Ovidi Montllor. Plens de sol de bon matí



vicent andrés estellés (poesia 1956-1971)

primera audició

CORRE
el
sol
com
un
infant
pel
passadís.
Puja el sol com un amant sobre el teu llit,
sobre
el
teu
nu.
Canta el sol com un ocell en el balcó.
Xiula
el
sol
de
bon
matí
com
el
trenet
que
creua
l'horta
i
els canyars.
Tota nua,
nua
i
alta,
dins
la
cambra,
s'alegraven els teus pits,
-caderneres,
passerells
i teuladins,
sargantana
a
la
paret-,
plens
de
sol
de bon matí.

Fa molts anys que vaig veure en directe al Remigi Palmero, referent indubtable de la bona música de la mediterrània en aquells anys de la transició,amb tantes ganes de...tot.La primera part de la cançó amb aquest poema de l'Estellés,uf...que maco!. LA segona part amb "Quina olor a garrofa que fa"camçó que viu en la memòria musical i afectiva de moltes persones que volíem un canvi.De vegades en els fets més sencills s'amaga la bellesa, no creus?.M'agradat sentir-lo ara, gràcies al bloc de: El penjoll art de paraula.http://elpenjoll.blogspot.com

dimecres, 10 de març del 2010

Teatre Micalet: Poseu-me les ulleres. Del 2 al 28 de març



Us ho volia fer saber (ja tinc l'entrada pe'l dia 24).
Avui al bloc "des de Llíria cap a Itaca", del que sóc fidel seguidora, m'ha donat la millor manera!
gràcies

                                                               (Article de Rafa Xambó)

Vaig anar a l’estrena de Poseu-me les ulleres, un espectacle teatral sobre la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés. La companyia Teatre Micalet, dirigida per Pep Tosar -home experimentat en pujar a escena la vida i l’obra dels nostres homenots, n’ha fet una excel·lent proposta. Han recollit un grapat d’anècdotes il·lustratives de la vida del poeta i les han puntejades amb recitats que han sabut deixar caure de tal manera que a penes es nota el canvi de registre. No cal dir que la poesia fresca i col·loquial de l’artista de Burjassot ajuda per tal d’aconseguir aquesta continuïtat. Tot s’esdevé a una taverna del poble. Allà arriben Vicent, el poeta, i Miquel, l’amic músic que mai no deixa la guitarra (Miquel Gil).
Enric Juezas ha sabut encarnar magníficament la figura, la dicció i la sensibilitat del poeta. La tavernera, Pilar Almeria, veïna de tota la vida en l’obra, i un periodista d’incògnit, Joan Peris, completen l’espai de la conversa i contribueixen hàbilment a la fluïdesa de la mínima trama. Al fons, una jove ballarina, Isabel Anyó, neta del poeta, darrere un tel on només se la veu quan s’il·lumina, es mou al voltant d’una taula amb flexo: l’espai del somieig, de les imatges poètiques. De tant en tant, intervencions breus, projectades en vídeo, des d’on parlen alguns dels bons coneixedors de l’obra d’Estellés i alguns familiars i amics. El resultat és una obra amena, àgil, que transmet aquell aire de senzillesa i rotunditat del millor poeta valencià des d’Ausiàs March.
La fórmula escènica que han triat permet fondre la veu de l’home apassionat i loquaç que conta la seua vida, i la veu del poeta lluminós, sensual del quotidià, l’amor i la mort. Com va escriure Joan Fuster, els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. Assegut a la meua butaca, escoltava Miquel a l’escenari. El seu paper és discret i fonamental; l’amic que escolta i parla poc, el músic que pren la guitarra i, al natural, sense micròfon ni endolls, allà a la taverna, omple el teatre amb la seua veu. El cantant i l’actor, Miquel i Enric, transformats per la màgia de l’escenari en l’amic músic i el poeta. I en la memòria, l’Ovidi Montllor, el qui millor va saber dir i cantar la poesia d’Estellés.
El 27 de març farà 17 anys que va morir el poeta, l’home que va cantar l’esperança de contraban, la paraula viva i amarga, entre coses obscenes i coses delicades, i una pàtria lliure, i lluminosa, i alta. El meu agraïment a la Companyia Teatre Micalet per fer-me’l viu i tot el meu menyspreu a la rècula de tararots que el voldrien oblidat. No s’ho perdeu. Fins el 28 de març al Micalet.

dimarts, 2 de març del 2010

algunes tankas d'amor i desamor, t'agraden?

 En versió de Joan Alegret (inédites)

YAMABE NO AKAHITO                      



( -736?)




Tantes glicines                                                    

al meu jardí plantades,

per recordar-te:

ara que són florides,

¡que forta és la nostàlgia!





FUJIWARA NO HIROSUGU

( -740)



Dins cada branca

de cirerer florida,

cents de paraules

s'hi troben amagades.

¡Amb miraments tracteu-les!





OTOMO NO YAKAMOCHI

(c.717/718-785)



Els clavells, ara,
al ple de sa florida

al jardí esguardo;                                  

un collir-ne voldria

si tingués estimada.



Coixí em faria,

el braç de l'estimada,

en la nit freda;

seguit calamarseja:

tot sol caldrà que dormi.