art i cultura. blogs en català

blogs catala

dissabte, 19 de maig del 2012

dimecres, 9 de maig del 2012

a' PARAULA' m : "péixer"


                                                  
M'he sumat a la crida de Víctor Pàmies: a'PARAULA'm en l'any de la paraula viva, per commemorar el centenari de la secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. 
La paraula  que escollit és "péixer"…


─Nena, vine! que et peixaré.
L’Agnès, que no arribava al dos anys i caminava des dels 9 mesos, va respondre:
─Vin aia ─ amb la llengua de drap que feia somriure els qui l’escoltaven.
Ja que no li agradava gens ni mica la carn, feia com si sentís ploure i continuava jugant a l’eixida amb el seu gosset imaginari, el Bobi.
─Agnès, que no em sents? Vine amb la iaia, que es refreda l’arròs!.
Amb cara de pocs amics va pujar la banqueta de fusta, tot recolzant les manetes sobre la taula i es va enfilar a la trona.
I mentre sentia el tacte suau del tou dels dits com l’acaronaven el coll, es veia reflectida en aquells ulls grans, com espills d’èban. Era un joc de subtileses, d’amor incondicional, el del canell amb la cullera.
La menuda es deixava péixer amb fruïció, tot i que temia l’arrivada de la carn. La mastegava tot fent boletes que semblaven mandonguilles de nan, què deixava sobre la taula de fusta.
Quin ritual ple d’hidrats de carboni, suc de proteïnes i endorfines a dojo.
Peixa’m, àvia estimada, que aquesta nit, no tinc gana i enyoro tant el mirall negre d’atzabeja dels teus ulls i el teu tacte de núvols, a les galtes.


                               

dilluns, 7 de maig del 2012

Plor d'estel

                           



                        El meu plor és també el d'un estel, en acomiadar-se per a morir.  Carme Girona


dimarts, 1 de maig del 2012

Emili Gil. El millor traductor al català de Baudelaire





La Charogne (1929) .Ja Frans de Boever                                                                                                                              
                                                                                                                                                               



Una carronya, de Charles Baudelaire
(versió d'Emili Gil). dilluns, 30 / abril / 2012




                                                                                                                                                               Recorda l’objecte que vam veure, ànima meva, aquell bell matí d’estiu, tan dolç: al revolt d’un camí una carronya infame al damunt d’un llit sembrat de còdols, les cames enlaire, com una dona lúbrica, roent i suant els verins obria de manera malcurosa i cínica el seu ventre ple d’exhalacions. El sol irradiava sobre aquesta podridura, com si la volgués coure al punt, i retornar centuplicat a la gran Natura tot el conjunt que havia unit; i el cel mirava la carcassa superba com una flor que es desclou. La pudor era tan forta, que sobre l’herba vas creure desmaiar-te. Les mosques bornien sobre aquest ventre putrefacte, d’on sortien negres batallons de larves, que lliscaven com un líquid espès d’una banda a l’altra dels parracs vivents. Tot allò baixava, pujava com una ona, o s’enlairava espetegant; hom hauria dit que el cos, inflat d’un alè vague, vivia multiplicant-se. I aquest món lliurava una estranya música, com l’aigua corrent i el vent, o com el gra que un garbellador, amb moviment rítmic, sacseja i remena al porgador. Les formes s’esborraven i no eren sinó un somni, un esbós que s’atansa lent a la tela oblidada, i que l’artista acaba tan sols pel record. Darrere les roques, una gossa inquieta ens mirava de mal ull, espiant el moment de reprendre a l’esquelet el tros de carn que havia amollat. —I, tanmateix, tu t’assembleràs a aquesta porqueria, a aquesta infecció horrible, estel dels meus ulls, sol de ma natura, tu, àngel meu i passió meva! Sí, així seràs, oh reina de gràcies, després dels darrers sagraments, quan aniràs, sota l’herba i les plantes carnoses, a florir-te entre els ossaments. Llavors, oh bellesa, digues a la vermina, que et menjarà a petons, que jo he guardat la forma i l’essència divina dels meus amors descompostos!
 Charles Baudelaire.