Estirada en un banc de la plaça
jeia una dona, sola, oblidada del món,
d'ella mateixa, del Déu que cregué bo
els ulls oberts, esbatanats, la boca descosida
En veure el seu cos gran, tot folrat de diaris,
sens cap certesa, informació ni rumb
vaig jurar i perjurar que mai m'hi trobaria
en aquell banc..
amb els dits vermells, penjant, tocant al terra
el carro ple de bosses, el vi, tirat,
els ulls oberts esbatanats, la boca descosida
el coll sorgit amb fils d'angúnia
mirades de gel.
mirades de por i de ràbia
de fel ressentida, de rebuig
indiferència,dels que van a missa
Però, tu dorm, princesa dels somnis
que aquesta nit,t'han fet el que més desitjaves
i no has sentit dolor, tan sols la primera fiblada
i ara al matí, tan blanca, per un moment
t'he vist la cara de nena
que no et van deixar ser
Carme Girona. Alacant21/9/2011
