Com ocell de bec negre
gruixut, corbat, que
vol trencar el gel
del gruix de l'ou.
Sortiré de la closca
del teu amor promès,
davallaré a la terra
ignota d'aspres clots
on res ja no existeix,
i faré un gran soroll de
crec, catacrac, croc,
i les tenebres espantades
fugiran com murs d'angoixes
d'amargors infinites.
Llepa'm, fins a fer-me recaragolar
com 7 serps evanescents i talla
amb les dents tot lligam de tristor,
l'apaivagament de tanta ràbia enrabiada
Estima'm tal com sóc.
Sols així caminaré de nou.
És un proposta lleial: que t'estimin tal com ets.
ResponEliminaFita
Una proposta i un treball per a tota una vida. Estimar-te tal com ets i esperar que algú t'estimi... així de senzill sembla, oi?. Gràcies Xavier!!!!
EliminaAmors i desamors ens fan escriure bonics poemes, sens dubte.
ResponEliminaNovesflors, Benvinguda. Sí, així és. L'amor i tots els seus colors, el motor de la vida i de la poesia. Gràcies pel comentari!
EliminaÉs un amor trist, el que se sent engabiat i vol volar lluny, perquè no l'accepten tal com és...Segur que trobarà algú que voldrà anar al seu costat per la vida!
ResponEliminaPetonets de capvespre, Carme.
Gràcies M. Roser, per les teves paraules, talment com elixir per enlairar les ales-. Petonets de mitjanit, bonica!!!!
ResponElimina