Haiku de febrer

S'envola la nit
d'aire fred i llum fosca,
ciutat de punxes.

  










SERENATA
 
Com la veu d'un mort que canta  
Des del fons de la fossa. 
Estimada, escolta com s'alça fins ton retir
La meva veu aspre i  desafinada.

Obre la teva ànima i l'oïda al so
De la meva mandolina:
Per tu he fet, per tu, aquesta cançó
Cruel i melangiosa.

Cantaré els teus ulls d'or i ònix
Purs de totes les ombres,
Després el Leteu del teu pit, després l'Estix
Dels teus obscurs cabells.
 
Com la veu d'un mort que canta
Des del fons de la fossa.
Estimada, escolta com s'alça fins ton retir
La meva veu aspre i  desafinada

Aleshores lloaré tant com convingui,
Aquesta carn beneïda
de perfums opulents que em visiten
Les nits d'insomni.

Per acabar, diria el bes
Del teu llavi roig,
I ta dolçor que em martiritza,
               --Àngel meu! --Gúbia meva!

Obre la teva ànima i l'oïda al so
De la meva mandolina:
Per tu he fet, per tu, aquesta cançó
Cruel i melangiosa.


Paul Verlaine. Anthologie poétique.
Traducció: Carme Girona.

haiku n 2

                                          Quin vol tan planer,
                          dos ratpenats foraden
                                    el cel d'espígol. 
 

"Jo no sé que cerco eternament..."

Jo no sé  què cerco eternament
en la terra, en l'aire i en el cel;          
jo no sé què cerco, però és quelcom
que vaig perdre no sé quan i que no trobo,
malgrat quan somnio que invisible habita
en tot allò que toco, en tot allò que veig..."

En las orillas del Sar(1884) Rosalia de Castro
                                          traducció: Carme Girona

9, 8, 7, 5

Una rosa punxa els teus dits llargs, pits estirats, pont de fusta,
jardí de nacre als llavis,
 d'atzabeja els ulls.

paraules savies de Jesús Tuson

   

"La dimensió del poema, exercici d'auto-expressió personal i lliure, sempre serà la dimensió del que és incomprensible". Jesús Tuson. El luxe del llenguatge                        

M'agraden els ponts,
i es veu que no estic sola.
Aquesta eterna estratègia de fugir de mi,
de tot, del present, (que un gra vermell al nas, m'ha portat al passat);
del futur que l'eternitat ofega. en un mar de deliris blancs nadant contraco

rrent..
Si no em deixés endur per la màgia dels ponts; ah i per les fotografies en blanc i negre

 de ponts que no sé on són... i ni tan sols on van;
però, vull anar enlloc?
m'agrada aquest vell pont.