a' PARAULA' m : "péixer"

                                                  

M'he sumat a la crida de Víctor Pàmies: a'PARAULA'm en l'any de la paraula viva, per commemorar el centenari de la secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. 

La paraula  que escollit és "péixer"…

─Nena, vine! que et peixaré.

L’Agnès, que no arribava al dos anys i caminava des dels 9 mesos, va respondre:

─Vin aia ─ amb la llengua de drap que feia somriure els qui l’escoltaven.

Ja que no li agradava gens ni mica la carn, feia com si sentís ploure i continuava jugant a l’eixida amb el seu gosset imaginari, el Bobi.

─Agnès, que no em sents? Vine amb la iaia, que es refreda l’arròs!.

Amb cara de pocs amics va pujar la banqueta de fusta, tot recolzant les manetes sobre la taula i es va enfilar a la trona.

I mentre sentia el tacte suau del tou dels dits com l’acaronaven el coll, es veia reflectida en aquells ulls grans, com espills d’èban. Era un joc de subtileses, d’amor incondicional, el del canell amb la cullera.

La menuda es deixava péixer amb fruïció, tot i que temia l’arrivada de la carn. La mastegava tot fent boletes que semblaven mandonguilles de nan, què deixava sobre la taula de fusta.

Quin ritual ple d’hidrats de carboni, suc de proteïnes i endorfines a dojo.

Peixa’m, àvia estimada, que aquesta nit, no tinc gana i enyoro tant el mirall negre d’atzabeja dels teus ulls i el teu tacte de núvols, a les galtes.