Vaig pujar els esglaons a ple dia,
amb la urgència d'un bes.
Sota el pont, s'enfosquia la llum.
Quan a poqueta nit, l'ombra esquinçada,
d'un punt de cel, desconegut, m'allunya
Miratge i aixopluc del meu delit...
Descendí els esglaons envoltada de boira,
desfeta i blanca com la lluna d'aquesta llarga caminada.
Les urgències no solen ser bones companyes.
ResponEliminaUna mica trist, però m'ha encantat!
Aferradetes :)
Descendint per esglaons de boira.
ResponEliminaAlleugerida per esglais de núvols.
Fita
La boira sempre és misteriosa no sabem que si amaga al darrera, però la claror de la lluna, segur que la pot esvair...
ResponEliminaM'agrada molt aquesta expressió, "a poqueta nit", feia temps que no la sentia, o que no la veia escrita...
Potser sí, has captat el to trist de la primera part. Potser no he sabut dibuixar-ho amb nitidesa, la boira no em deixava, però la meva conversa amb la lluna va ser de lo més alliberadora. Aferradetes lluna, cau de somnis...
ResponEliminaApa Xavier, quin resum més haikunià que has fet. Gràcies i benvingut a casa !!!!
ResponEliminaSí Roser, a "poqueta nit", o "a boqueta de nit" és una expresió que vaig aprendre del meu profesor de català a la Universitat d'Alacant. És una de les tantes paraules encisadores d'aquestes terres del País Valencià. Gracietes reina ...
ResponElimina