Els flamencs

 

Fa pocs dies al passar per les salines de Santa Pola em van sobtar els flamencs i vaig fer aquest haiku:

Tiges de flors blanques

 emergint d'un llac salat,

Son els bells flamencs.

Jacints

Amarats de pluja
han omplert l'estança nua
Tres jacints d'olor.

https://youtu.be/t2QIINvYs8E

Darrere el vitrall

El vent sobta la puja,
Just de puntetes.

els núvols.

Vell amic

Déus del temps,
ajudeu-me a buidar
signes inversemblants
al paper, vell amic de la por.
El baladre m'acosta els seus poms
a vessar de pinzellades roses.
I tu amic, el bon temps m'has donat,
el viatge del so i el jardí conreat.
Vent de gregal a boqueta de nit,
ajuda'm a caminar sense rodes
i amb pals.

La son que no em ve,
Configurant la lluna.
La son que m'encén.

https://youtu.be/wVoJgwLIuNA.

Tinc molta son. Tan de temps que no hi   feia cap.  Gaudiu d'aquesta meravella de cançó. Fins aviadet!

Pluja tardana

Com amara la pluja l'aspra pell de la terra.
Com llisquen les gotes dansant entre els matolls esquerps
                   i els suaus pètals de les roses.
Carme Girona

Penjoll de lluna

Avui sobtadament he fet un penjoll
amb una pedra que du el teu nom
Quan he sortit de matinada a fer el passeig acostumat
t'he vist bufant els núvols, pàl·lida, despentinada.
 He deixat lot i pensaments i encisada pel nacre
de la teva pell. ara sóc a la llar i encara em crida
el teu alè que duc tocant el cor des del son
d'una pedra que du el teu nom.

Rosa inventada.

Et regalo una rosa
i si cal el roser,
avui perquè és avui.
Si vols sentir l'olor
del seu to d'astre bell
la tindràs arrelada,
agombolant al vent,
i demà també...

carmegirona

tanka angèlica

A boqueta nit,
quan el sol se'n va crida
els opuscles de llum.
Sers embriacs de lluna,
torrent de tots els mars.

Com ocell

 
Com ocell de bec negre
gruixut, corbat, que
vol trencar el gel
del gruix de l'ou.
Sortiré de la closca 
del teu amor promès,
davallaré a la terra
ignota d'aspres clots
on res ja no existeix,
i faré un gran soroll de
crec, catacrac, croc,
i les tenebres espantades
fugiran com murs d'angoixes
d'amargors infinites.
Llepa'm, fins a fer-me recaragolar
com 7 serps evanescents i talla
amb les dents tot lligam de tristor,
l'apaivagament de tanta ràbia enrabiada
Estima'm tal com sóc.
Sols així caminaré de nou.       

batecs de lluna

Em trauré el vestit 
i ballaré amb la lluna 
passos de dansa 
batecs de seda en l'aire 
fins que ens percaci el sol 

TENEBRA: Júlia Badal recita un poema de Carme Girona

TENEBRA: Júlia Badal recita un poema de Carme Girona: Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, e...

TENEBRA: Carme Girona canta un poema de Rosalía de Castro

TENEBRA: Carme Girona canta un poema de Rosalía de Castro: Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, ...

Al capdavall crit

Al capdavall crit
quan vas i vens de l'oblit,
porta'm amb tu al cel

17 DE MARÇ DIA DE LA POESIA CATALANA A INTERNET.

Joan Barceló i Cullerés (Menàrguens, La Noguera 1955 - Barcelona 1980) deixà una gran obra literària: poesia, novel·la, conte, teatre, assaig. El conjunt de la seva producció, sorprenentment extensa i madura, en part publicada i premiada, i en part inèdita, deixa entreveure un creador incontenible i de gran qualitat que el temps s’ha encarregat de corroborar.Preocupat per la renovació de la literatura infantil i juvenil, la seva vàlua com a escriptor es va veure reconeguda amb l’obtenció dels premis Vicent Andrés Estellés, de poesia, i Folch i Torres, de narrativa juvenil, entre d’altres. A més, va participar activament en la creació de grups com “2/4 de deu” o “Desperta ferro!”, de caire contracultural i va col·laborar en diversos mitjans de comunicació. Entre els anys 1972 i 1975 va fer exposicions de pintura d’influència surrealista a diverses ciutats catalanes, entre elles, Solsona, Manresa, Lleida, Tortosa, Balaguer i Barcelona, de les que se’n conserven quadres a la col·lecció familiar a Menàrguens. L’any 1975 desa els pinzells i es dedica exclusivament a la literatura i a l’activisme cultural.  Xavier Marí


Atram
El cel penja d’un fil
El fil no es desfarà
lirà lirà
si tu saps somiar

Llum
¿Veus la lluna sense trenes
malvestida amb quatre draps
que es passeja enfarinada
entre els solcs de les carenes?
(De No saps veure l’espai que t’envolta)

Plany de pedra
Qui no ha plorat no sap què és cantar
el temps desfet que ha desesmat xisclant.
Tot m’apareix tal com si al cant distant
Hi hagués deixat la sal que fa el bon pa.
Si algú em pregunta quan, diré que enlloc;
Si algú em demana on, diré que mai...
D’espectador,el ball m’és un esplai.
De ballarí, se’m torna glaç o foc.
Tan sols jo sé que algú em vol fer plorar
i jo ho faré sabent com sé l’engany:
pensar que és falsa excusa l’estimar.
Sento la música d’un cel clar,
d’una nit dura al fil del temps d’antany.
Resumiré amb error: plorar és cantar.

El Text ampliat i més poemes els trobareu a la Revista Foragitats:  
http://www.strambotica.com/foragitats/index.php/joan-barcelo-i-culleres