art i cultura. blogs en català

blogs catala

dimarts, 1 de maig del 2012

Emili Gil. El millor traductor al català de Baudelaire





La Charogne (1929) .Ja Frans de Boever                                                                                                                              
                                                                                                                                                               



Una carronya, de Charles Baudelaire
(versió d'Emili Gil). dilluns, 30 / abril / 2012




                                                                                                                                                               Recorda l’objecte que vam veure, ànima meva, aquell bell matí d’estiu, tan dolç: al revolt d’un camí una carronya infame al damunt d’un llit sembrat de còdols, les cames enlaire, com una dona lúbrica, roent i suant els verins obria de manera malcurosa i cínica el seu ventre ple d’exhalacions. El sol irradiava sobre aquesta podridura, com si la volgués coure al punt, i retornar centuplicat a la gran Natura tot el conjunt que havia unit; i el cel mirava la carcassa superba com una flor que es desclou. La pudor era tan forta, que sobre l’herba vas creure desmaiar-te. Les mosques bornien sobre aquest ventre putrefacte, d’on sortien negres batallons de larves, que lliscaven com un líquid espès d’una banda a l’altra dels parracs vivents. Tot allò baixava, pujava com una ona, o s’enlairava espetegant; hom hauria dit que el cos, inflat d’un alè vague, vivia multiplicant-se. I aquest món lliurava una estranya música, com l’aigua corrent i el vent, o com el gra que un garbellador, amb moviment rítmic, sacseja i remena al porgador. Les formes s’esborraven i no eren sinó un somni, un esbós que s’atansa lent a la tela oblidada, i que l’artista acaba tan sols pel record. Darrere les roques, una gossa inquieta ens mirava de mal ull, espiant el moment de reprendre a l’esquelet el tros de carn que havia amollat. —I, tanmateix, tu t’assembleràs a aquesta porqueria, a aquesta infecció horrible, estel dels meus ulls, sol de ma natura, tu, àngel meu i passió meva! Sí, així seràs, oh reina de gràcies, després dels darrers sagraments, quan aniràs, sota l’herba i les plantes carnoses, a florir-te entre els ossaments. Llavors, oh bellesa, digues a la vermina, que et menjarà a petons, que jo he guardat la forma i l’essència divina dels meus amors descompostos!
 Charles Baudelaire.

3 comentaris:

  1. Hostitu Carmeta !! Lo Beaudelaire n'era un pedaç de morbós del 15 perque no en fan del 16 he??' tanmateix s'han de tenir ben situats per esrcriuren una maravella sobre una escabrositat com aquesta ... Qu tal estas noia??? anem be??? o navegues per les Flors del Mal...

    ResponElimina
  2. Lo Miquel escriu molt bé. Jo només faig el que puc. Me faig dir cantireta, tot i ser la Montse Aloy. Faig versos i en tradueixo, i ensenyo la llengua a l'escola d'adults. I m'agrada el que tens per aquí.
    Una abraçada des de l'Urgell,
    Montse cantireta

    ResponElimina
  3. Holaaaa, Miquel Ángel i Cantireta. Avui no estic massa fina; que no en sé, de navegar per les flors del mal sense esquitxar-me molt o poc. El Baudelaire s'ho val. però.
    Cantireta, benvinguda. M'agrada com escrius, que t'he llegit a cal MiquelAngelet. Ara vaig a veure si et trobo...Benvinguda també Marta
    Una abraçada als tres des del sud del sud!!!!

    ResponElimina